Això val 25 euros. Per què estàs disposat a pagar-ne 100?

Bon dia! Avui parlarem sobre un article comentat a classe molt interessant, tracta amb més detall el màrqueting i els motius pels quals els consumidors no troben cap inconvenient per a pagar una xifra molt més elevada per un producte en concret i no un preu més econòmic per un altre quasi idèntic.

Primerament, l'article ens conta uns exemples molt clars. Un d'aquests seria: La fabricació d'un iPhone 6 s Plus li costa a Apple uns 200 euros, el consumidor en canvi, per aquest producte paga de 859 a 1.079, en funció de la seua capacitat. Aquest exemple, com molts més apunten sempre a la mateixa direcció: Els consumidors estem disposats a pagar per un producte un preu que està molt per damunt del seu cost real. Per què? La raó d'aquesta enorme diferència entre el que ens donen i el que paguem s'explica gràcies a una paraula: màrqueting.

El màrqueting és el que fa possible que el valor d'un producte no tinga res a veure amb el seu cost. Com més efectiu és el màrqueting, més diferència hi ha entre el cost real de produir un producte i el preu final que es demana al consumidor. Per un altre costat, la indústria sap perfectament qui som i qui volem ser. Coneix les nostres mancances, els nostres sentiments d'inferioritat, la nostra necessitat de ser com tots els altres, o de ser completament diferent.

La primera causa per la qual els consumidors paguem més per un producte respecte al seu preu inicial és que el producte pot ser semblant, però el diferent valor social explica que estiguem disposats a pagar molt més. És cert que els consumidors sempre comparem a l'hora de fer una compra, però les comparacions que fem no són necessàriament lògiques. Depenent del valor social que tinga el producte elegirem un o un altre independentment del preu que tinga el producte triat.

La segona causa, és que triarem un producte depenent del grau de confiança que aquest ens proporcione, és a dir, es paga més per un producte que ja els han estat oferint durant molt de temps, aleshores el consumidor sempre preferirà aquest abans que un altre paregut però que acaba d'eixir al mercat.

La tercera causa seria, en el cas de trobar-se el consumidor amb dos productes iguals per a escollir, aquest tendirà sempre a elegir la marca més coneguda socialment (gràcies per exemple als anuncis de televisió) que la marca blanca.

La quarta causa que hi trobaríem en l'article seria la pressió del grup, és a dir, passa de forma clara amb la roba o amb els productes tecnològics, sobretot en determinats àmbits socials i en determinades edats. La pressió juga a favor de les marques, que venen justament això, un nom famós i reconegut socialment de gran importància. Per exemple, no tinc un telèfon, tinc un iPhone. No tinc un cotxe, tinc un Golf... Són simples productes, amb un cost determinat. Però desgraciadament per a nosaltres signifiquen molt més, perquè ajuden a configurar la nostra imatge. Encara que, pel camí, paguem 120 euros per una cosa que n'ha costat 20.

La quinta causa vindria en correlació amb la quarta, els consumidors paguem per a donar una imatge "bona", "moderna" i "sofisticada" als altres, ja que si no portem eixos productes en concret, al moment sense voler quedarem per baix de les altres persones que sí que han comprat i tenen aquests productes en concret.

Model canvas: la proposta de valor

ANOTA

El més important de tot sempre és la proposta de valor (maximitzar la demanda a través de configurar òptimament l'oferta).

És el que et fa diferent de la teua competència, però sense oblidar el detall de tindre alguna cosa que et faja únic i per la qual el client estiga disposat a pagar-te. Per exemple, pots tindre una idea molt bona, però si no hi tens clients no hi arribarà a triomfar mai.

Tots dos (tant la proposta de valors com el client) són estrictament necessaris. Hi ha emprenedors, que dissenyen el seu model al voltant d'una proposta de valor centrada en resoldre una necessitat determinada d'un client, però no és per la que està disposat a pagar. Per un costat és una necessitat que li resulta interessant, però a la vegada alhora de pagar per ella hi ha una gran diferència.

Quan es pregunta als clients quines coses els agradaria tenir, la majoria no són coses per les quals estarien disposats a pagar. Per això, és molt important que el producte es cobre de manera que el client puga cobrir la seua necessitat amb ell i que ho puga pagar.

Per una altra part, per a trobar propostes de valor, cal plantejar-se preguntes com: Això per què es fa així?, o per què sempre s'ha fet així? Molts emprenedors es dediquen a buscar coses que no se li hagen acudit a ningú, quan en realitat la millor estratègia és resegmentar un nínxol:

"Imagina un mercat típic on tot es fa a mida, on hi ha una força comercial que ha de parlar cara a cara amb el client i tractar-lo amb molta cura (ja que tot és a mida i són processos de producció lents). Per què no es por fer alguna cosa diferent? Per exemple, en lloc de treballar a mida, fas que el teu canal de venda siga internet i autoservei, i ho serveixen al cap de quatre dies i a un preu més competitiu.

El que sol passar sempre, és que els clients no es plantegen que es pot fer una altra cosa, ja que ningú els ho ha ofert abans.

Si ets capaç de canviar una cosa que existeix, oferint al client millores en tot el procés pot funcionar molt bé."

Emprenedors espanyols: motius per a l'optimisme

Avui he llegit un text molt interessant d'Isabel Echevarría (Directora de Relacions Institucionals de la Fundació José Manuel Entrecanales) i he decidit escriure alguns fragments d'aquest:

Malgrat l'agitada època en la qual vivim i el pessimisme que regna en la nostra societat, hem de ser conscients de què hi ha espai per a l'optimisme, que hi ha un camí i que ser emprenedor, malgrat les dificultats que pot comportar, és un oasi en el desert que pot fer que la nostra economia comence a fluir, que es cree treball i que, a poc a poc, comencem a aixecar el cap.

Recents estudis mostren que qui és valent i s'atreveix a emprendre, té més èxit del que mai ha imaginat. Institucions estan creant llocs de treball, incubadores d'empreses, organitzant events enfocats a la formació d'emprenedors i estimulant focus d'inversió per a projectes que estan creant treball.

El principal problema dels que s'atreveixen a invertir en el nostre país és la falta d'inversió, i per a eliminar açò, s'ha de potenciar el nostre mercat de capital de risc (és l'activitat financera que consisteix a aportar capitals a curt o llarg termini, però sense voluntat de permanència il·limitada, a empreses que tenen dificultats per a accedir a altres fonts de finançaments).

En un país com el nostre, en el qual gran part dels joves volen convertir-se en funcionaris, l'actitud d'emprenedoria pareix estar canviant. A Espanya ha augmentat aquesta percepció com factor d'estatus social i econòmic, i ha augmentat l'auto reconeixement d'habilitats i l'experiència per a emprendre.

Quant a la part negativa, un problema a l'hora de dur a cap aquestes iniciatives és la falta de cultura emprenedora. Els centres de formació deuen ser una font de creació de projectes empresarials, generadors de coneixements per a l'empresa i punt de trobada dels estudiants i el món empresarial. De fet, les empreses privades deurien de generar continguts per a les universitats, ja que aquestes dominen què és el que es demanda cada dia i a la vegada, es deuria de facilitar l'entrada de científics a les empreses. Crear, en definitiva, una sinergia (acció conjunta de diversos organismes per a dur a cap una acció) entre empreses i universitats.

Emprendre a Espanya pot ser, per tant, una de les solucions per a eixir d'aquest mal pas en el qual ens trobem i que ens ajude amb el tema que, ara per ara, més preocupa a la majoria dels nostres ciutadans; l'atur.

Si tens una idea de projecte, no et quedes enrere, no et dónes per vençut en la primera dificultat que se't pose per davant, sigues optimista i pensa que tal volta, el teu xicotet gra de sorra, siga un pas per a millorar l'economia d'aquest país.

Capítol 3: Articles d'incorporació

Bon dia! En aquesta entrada continuarem amb el tercer capítol de Silicon Valley.

Podem veure com l’empresa de Belson anuncia el producte Nucleus, en aquest anunci Gavin Belson comenta que aquest producte serà la plataforma de software de compressió més sofisticada que el món haja vist, perquè podrà reduir els arxius d'àudio i de vídeo. Aquesta empresa ha anunciat el producte un temps abans del seu llançament, Richard respecte a aquest anunci els comenta als seus companys que no han de preocupar-se, ja que el que tenen en les seues mans és paregut al Flautista però no tan bo, seguidament Dinesh comentarà que si el producte ix al mercat abans que el seu, la gent soles voldrà aquest producte, és a dir, els productes inferiors han de ser anunciats un temps abans per a què la gent els puga veure i aleshores quan ja estiguen en el mercat ser reconeguts pels consumidors i comprar-los independentment de què siga d’una qualitat inferior a un altre que no és reconegut.

A continuació sorgeix un problema, Jared li comenta a Richard que ja hi ha una empresa la qual s’anomena el Flautista, operen en Califòrnia, i com a conseqüència hauran de canviar de nom. El nom del Flautista i la marca estan registrats per una companyia d’aspersors, i Richard decideix anar a negociar amb ells per a no canviar el seu nom (cosa en la qual Richard no és gens bo).

Seguidament ens trobem amb Gregory. Una empresa necessitava capital d’emergència, ja que la seua planta de Carolina del Nord no hi anava bé, i aleshores necessitaven 15 mil·lions en eixe mateix instant, o haurien de tancar, a açò Gregory els respon amb un exemple, el de Burguer King, amb aquest exemple vol explicar que és popular per a la gent i la seua oferta sols consisteix en unes simples hamburgueses, al mateix temps els està dient que si s’hagueren donat a conéixer no tindrien aquest problema de falta de capital i aleshores no li hagueren d'estar demanant diners.

Després ens trobem amb l’escena del visat on Jared està parlant amb el banc i li diu a Dinesh que el banc li demana un imprés per a domiciliar-li la nomina, per alguna cosa del visat, Dinesh a aquesta qüestió respon que és ciutadà d’Estats Units i que ell ja té el visat, aleshores és Gilfoyle el que no el té, perquè és de Canadà, però ell no vol res, ja que es considera ciutadà del món.

A continuació Richard, ja està en l’empresa d’aspersors per a intentar negociar la possessió del nom amb un preu just per ell. L’amo de l’empresa comença dient-li que pot quedar-se amb el nom per 1.000 dòlars, i Richard sense pensar-ho accepta directament, ja que el preu que li ha deixat és molt barat. El problema és que l’amo de l’empresa d’aspersors no sabia que Richard era multimilionari i quan se n'adona el crida dient-li que l’havia enganyat i que si vol el nom li costaria 250.000 dòlars.

Aleshores decideixen que han de canviar de nom, ens trobem a Jared explicant primerament la paraula small, però a Dinesh i a Gilfoyle no els agrada aquesta idea, creuen que és massa infantil.

Mentres tant Richard està en la seua habitació penedint-se de no haver agafat els 10 mil·lions de dòlars en el seu moment. Erlich va per a veure que li passa i Richard està molt ofuscat, ja que ell volia el nom del Flautista i veu que no pot ser, Erlich a aquest problema té una solució, li diu a Richard que tornarà en 24/72 hores, el que farà serà drogar-se i anar-se’n a un pic d'una muntanya per a trobar el nom perfecte.

     

Jared, Dinesh i Gilfoyle segueixen amb l’elecció dels noms, en eixe moment ix Richard de la seua habitació decidit a plantar-li cara a l’amo de l’empresa d’aspersors, ja que si van fer un tracte en el seu moment no entén perquè ha de canviar d’opinió. Aleshores, l’amo de l’empresa d’aspersors li respondrà amb una amenaça i anirà cap a la seua casa.

Ens situem amb l’escena d'Erlich i es pot veure com va ingerint al·lucinògens mentre va cap a la muntanya per a trobar inspiració. Quan arriba allí comença a al·lucinar directament.

Al mateix temps l’amo de l’empresa d’aspersors arriba a la casa, i finalment, aquest, decideix donar-li el nom del Flautista per 1.000 dòlars com havien acordat des d’un principi.

Seguidament Dinesh ha portat a Gilfoyle per a agafar el visat, i Dinesh li comenta a Richard que a ell li va costar aconseguir-lo 5 anys, en canvi a Gilfoyle li ha costat 5 minuts, ja que Dinesh era musulmà.

Exemples d'emprenedors:

Exemple 1: Stingbye.

Vídeo: fes clic ací

        Stingbye és una empresa que fabrica samarretes que repel·leixin els mosquits i els polls. Aquesta peça ens ofereix un 94% d'efectivitat i una molt bona qualitat. Dura fins a 100 rentats i s'aconsella no usar assecadora. Actualment, podem trobar-les en les farmàcies per 24€ per a nens i 28€ per a adults.

Exemple 2: emprenedoria social.

Vídeo: fes clic ací

        La Granja Escola l'Auró és una empresa social que naix amb la iniciativa de crear un espai pioner a Catalunya d'educació en l'oci per a escoles d'educació especial, dedicada a horticultura (tècnica del cultiu en horta) i zooteràpia (tractament de les malalties dels animals), amb capacitat per acollir més de 500 persones amb discapacitat per any.

        La proposta es basa en 'potenciar l’autonomia de l’usuari a tots els nivells en el contacte directe amb la natura' i les instal·lacions permeten accedir a tots els espais autònomament per poder gaudir del medi natural totalment adaptat.

Es tracta d'una iniciativa social sense ànim de lucre on tots els seus beneficis es reinverteixen en la activitat recollida en els estatuts de l’entitat. Com a empresa, s'inclou dins de l'economia social ja que potencia el treball en equip, la unió de professionals de diferents àmbits i es mostra a favor de les energies renovables per dissenyar una arquitectura biosostenible. A més recupera espècies animals i vegetals autòctones en perill d'extinció.

        El Nan Casteller és un joc de construcció amb peces de fusta natural que invita a jugar, a aprendre, i també a recordar les tradicions catalanes.

        Aquest producte és una aventura impulsada per joves emprenedors i es tracta d’un projecte amb vocació social, raó per la qual està fabricat en un centre especial de treball.

          L’Estoc és una empresa social que ven mobles de disseny propi elaborats a partir de diferents materials de reciclatge i de mobles en desús.

     Aquesta empresa té la missió de crear llocs de treball per a persones amb DID (discapacitat intel·lectual i del desenvolupament) i millorar i dignificar així, la qualitat de vida d'aquestes persones i de les seues famílies oferint un salari digne.

      Les metes principals aconseguides fins al dia d'avui són: un ampli reconeixement, inversió inicial quasi coberta, situació en una zona molt estratègica i inici de l'activitat.